El Carrer Maria i el Sr.Estapà
Hi ha persones que sense saber-ho col·laboren immensament en mantenir viu el record d'una època, una societat, una ciutat, una gent i una cultura.
La lectura de qualsevol llibre comença per descobrir un món que l’escriptor ens vol presentar. Ja sigui via el seu moment històric, cultura, tradició… personatges,etc.Abans d’entrar en l’anàlisi i lectura més “analítica”, cal saber quin tipus de lectura és i tot el que implica.
En aquest cas, molt particular, començo amb la presentació del Sr. Estapà, que tenim l’honor de tenir avui aquí amb nosaltres al 1er cafè literari de l’any.
Amb aquest llibre, tal com el títol ens indica el Sr.Estapà ens trasllada al Carrer Maria, un carrer del barri de Gràcia a Barcelona a l’època dels 60. El Sr. Estapà , enginyer d'educació, crític d'òpera d'afició i escriptor d'inspiració, ens transporta a la Barcelona del 1940-60 en el cor del barri de Gràcia i concretament al Carrer Maria.
Si tinguessim que classificar el llibre vindria a ser un petit diari - assaig , un petit recull d'històries i persones de la seva infantesa i amb una descripció molt tècnica. En Jaume, des d'una escriptura molt informal i propera ens apropa al dia a dia quotidià dels nens i veïns d'aquells anys al barri de Gràcia.
Ens recorda com fa 4 dies, encara no tenien aigua corrent, ni òbviament calenta.Com els nens jugaven al carrer i coneixien a tots els seus veïns i es creava una petita comunitat al voltant d'ells. La ciutat humanitzada d'aquella època en què la Sra.Monserrat coneixia als nens que de tant en tant podien arribar a trencar un vidre, i als seus pares, germans i tiets.
Ens porta els aromes del xurrero i dels focs de la festa de Sant Joan així com la música i preparatius per la festa Major i la decoració (i dedicació) dels veïns en lluir els seus carrers i les seves millors gales pel dia més important de l'any.
No he oblidat els sons inconfunsibles de la tenora i del tible, ni l’olor de l’oli bullent de la xurreria instal·lada davant de la barberia de la Plaça d’Orient
La plaça d'Orient, abans Rius i Taulet; ara de la Vil·la de Gràcia, al seva torre del rellotge, la casa de socorro... La fleca on treballava la seva mare, i la fonda dels Pubill...llocs que en una època van ser realitat i ara se'ns presenten com un somni.Llocs on molts barcelonins van créixer i deixar empremta i ara , amb una escritura senzilla i propera , ens apropa fins a tocar de la mà per gaudir i recordar una època on coneixíem als veïns de la nostra ciutat.
"El carrer Maria era, i és, curt i estret , però per nosaltres va ser un món, tan gran com ell mateix.”
Tant a Gràcia com a Sarrià, com bé ens diu al principi del seu llibre “La Vila de Gràcia ha canviat notablement els darrers anys, més pot ser que en tota la seva història.És cert que els edificis son en bona part,els mateixos i que molts elements de la festa Major es conserven ;però l’ànima és ben diferent de la que la vila tenia la dècada dls 50. Jaume Estapà ens apropa a aquella Gràcia perduda per sempre,amb els seus records d’aquells anys,centrats en el Carrer Maria i els veïns, i ho fa com a bon enginyer (i cr´tic d'òpera) : des d'una elegant senzillesa, que per cert, és per mi, la que em va captivar.
Aquesta infantesa de l’autor plasmada en poques pàgines, ens ha transportat a aquella societat i realitat urbana que amb la seva senzillesa ens fan part d’ella, sense assabentar-nos.
Poder descriure i definir els nens, els amics, els veïns, els comerçoos, els carrers d’una Barcelona diferent, què canvia cada dia, i on abans hi havia un camp, i un descampat , ara hi ha edificis, i on abans hi havia (i fèiem) safareig, ara hi ha un bloc d’oficines.
És un petit granet de sorra al patrimoni de tots , el recordar com eren, vivien, treballaven i gaudien els nostres avantpassats.
Sense ser massa pretensiosa, és inevitable pensar en Mercè Rodoreda, i la seva plaça del Diamant….(Amb el rerefons de la Segona República Espanyola i la Guerra del 36, aquesta novel·la, que inicialment s'anomenava Colometa, se centra en el personatge de la Natàlia, la Colometa, una dona jove que en representa moltes d'altres a qui va tocar de viure un període de la història especialment cruel. La Natàlia accepta sense rondinar tot allò que la vida, i el seu marit Quimet, li imposen. Arriba a acceptar que li canviï el nom pel de Colometa. Com moltes dones de l'època, veurà anar-se'n i morir els seus estimats, passarà gana i tindrà dificultats per tirar endavant els fills.)
Dit això, només agrair-li , un cop més, el temps que ha dedicat en immortalitzar una època, una ciutat i una societat que forma part de molts barcelonins.
Gràcies Sr.Estapa.
Comentarios
Publicar un comentario