Una habitación propia - Virginia Woolf - 9/12
Cafè Literari 9/12 -
Els etern dubte dels assajos....se'm farà pessat??o el gaudiré...doncs bé la Virginia al principi es pot fer una mica ferragosa...pero amb paciència i deixant de banda la mandra: voilà!!.
Una revolucionària, això si, amb 5000 lliures i una hbitació pròpia.
Coincidim tots que la lectura d' una habitació pròpia no ha resultat especialment amena. Ens ha semblat un assaig molt interessant, però alhora dens en la lectura. Tot i la seva curta extensió es fa una mica llarg...
Obviamnet, la seva forma d'escriure (per cert, cal llegir altres de les seves obres en format novel·la per tornar a llegir-la: La senyora Dalloway , Orlando i Las onades , si heu llegit alguna i voleu aconsellar-nos per quina començar deixeu-nos en comentaris la vostra opinió).
En aquest assaig s'exposen idees feministes que encara avui són de molta aplicació, però especialment es centra en dos fets: ser dona i escriptora; ens fa un recorregut de la relació entre tots dos al llarg de diverses èpoques, inclosa la de l'autora —a tenir en compte, aquest assaig va ser publicat el 1929—. En el discurs s'aprecia les immenses dificultats de la dona per escriure al llarg del temps i no només per escriure, sinó també per poder publicar i donar visibilitat a les seves obres en un món "d'homes". Amb mestria ens va parlant d'aquest tema, traient a la llum els noms, amagats a la història, de les pioneres que van permetre sembrar les bases perquè les dones posteriors poguessin tenir l'opció d'escriure, d'escriure allò que volguessin i poder guanyar-se el pa amb els escrits.
D'entre tots aquests noms destaca molt el d' Aphra Benh . També s'esmenten cèlebres autores com ara Jane Austen, Emily i Charlotte Brönte, etc. sense entrar a parlar de manera profunda de les seves obres o vides, però sí destacant la seva faceta com a escriptores.
Cal destacar la valentia de Virginia Woolf per compartir el seu coneixement i perspectiva sobre un tema conflictiu, ajudant així a obrir ments; i per descomptat, és digne d'esment la meravellosa manera d'exposar les seves idees sense embuts per fer reflexionar amb allò que transmet, amb certa ironia de vegades i bellesa gairebé poètica en altres.
Entre tantes idees, m'ha cridat l'atenció especialment una part en què es parla de les “ments andrògines”; la idea que en escriure, per poder arribar a tothom i perquè l'escrit reflecteixi una realitat neta, l'escriptor/a ho ha de fer sense pensar en el sexe. Aquestes reflexions m?han semblat molt interessants.
I em vaig posar, per passar l'estona, a esbossar un pla de l'ànima segons el qual en cadascun de nosaltres presideixen dos poders, un de mascle i un de femella; i al cervell de l'home predomina l'home sobre la dona i al cervell de la dona predomina la dona sobre l'home. L'estat de ser normal i confortable és aquell en què tots dos viuen junts en harmonia, cooperant espiritualment. Si és home, la part femenina del cervell no deixa d'obrar; i la dona també té contacte amb l'home que hi ha. Potser Coleridge s'hi referia quan va dir que les grans ments són andrògines. Quan s'efectua aquesta fusió és quan la ment queda completament fertilitzada i utilitza totes les seves facultats.
És funest per a tothom que escriu pensar en el seu sexe. És funest ser un home o una dona a seques; un ha de ser "dona amb una mica d'home" o "home amb una mica de dona".
El tema més destacat, i a allò que es deu el títol de l'assaig, és el referit a la idea que assenyala que perquè una dona pugui escriure necessita independència econòmica i un espai seu on poder dedicar-se a si mateixa ia la seva escriptura. Es defensa que això és així en qualsevol temps i època, donant-se els motius pels quals és imprescindible que aquests fets es donin i eliminant la possibilitat de considerar-ho una mica materialista, sinó necessari.
La llibertat intel·lectual depèn de coses materials. La poesia depèn de la llibertat intel·lectual. I les dones sempre han estat pobres, no només durant dos-cents anys, sinó des del començament dels temps. Les dones han gaudit de menys llibertat intel·lectual (...). Les dones no han tingut, doncs, cap oportunitat per escriure poesia. Per això he insistit tant sobre els diners i sobre tenir una habitació pròpia.
Cal dir que Virginia Woolf tenia molts problemes psicològics, i es sentia presonera d'un món que no li pertanyia...com si tot ho veiés passar.Es va suicidar possant-se pedres a la butxaca i anant al riu.
Culpidora història per una dona molt moderna a la seva època, transgressora i valenta.
Molt interessant.
Comentarios
Publicar un comentario